"Cinc a taula" breviari de restaurants, cases de menjars..
|
|
miércoles, 18 marzo del 2009 |
ens fa descobrir que la vida de la cuina no és cara i que per tres- cents euros per dia qualsevol viatger pot viure folgadament a qualsevol país de l´Unió Europea amb lloc per a dormir inclòs....
Aquest breviari tracta d´alguns indrets que realment confirmen el seu raonament: per exemple que enmig de la família autora que escriu el llibret en hi ha un que És com a “cronista” d’ un diari realment important a Espanya. Són cinc el grup que volten i emboliquen la troca dels escollits i es volen, darrerament, carregar la Guia francesa de tapes vermelles sigui com sigui pensant que de les coses més agradables que poden fer-se es passar una tarda en els clubs d´elite de la ciutat, reunír amb un dinar a tant personal “in” de política, ciència o social i trobar-se en els millors restaurants dels indrets més anomenats i malauradament amb més estrelles a la famosa Guia francesa. i sense cap pressa puntuar plats, personal, decoració , ambient i preu amb tota mena d´abreviatures. Si per ells tres-cents euros es normal el gasto d’un dia ....
He fet aquest incís sobre el breviari perquè m’ha semblat una mena de publicació envejosa i agosarada però afortunada pels seus coneixements de fondes a on es menja molt bé i que estan a la vista de les transformacions de les cuines del segle XXI. He de dir que fins ara s´intenten de mantenir nostàlgicament i a vegades fantasmalment, els costums alimentosos de molts “jefes” de cuina molt anomenats.. però cauen com mosques per manca de fonament i coneixement bàsic culinari..
"La vida s´ha encarit. No sols els obrers, sinó les cases de persones benestants han de reduir o tenir en compte les despeses. atenent a aquestes consideracions i no oblidant la que la senzillesa dels plats va bé per a la salut, he procurat fugir de les complicacions que alguns cuiners han introduït en la cuina catalana. La restituïda o he procurat fer-ho, almenys en llur primitiva senzillesa."
Aquest paràgraf de Ferran Agulló, tret d’ un llibre de Néstor Luján es realment alliçonador. I l´amic Luján continua:" l que passa és que si bé és cert que fa un esforç perqué la cuina sigui senzilla i per abaratir-la, hem de dir que, contra el que sembla creure, la cuina catalana mai és senzilla com s´ha demostrat en el decurs de la seva historia.."
Pels joves enamorats es va imposant, a partir dels darrers anys, anar als restaurants xinesos. No representa ni una festa ni una excepció, sinó un costum que arrelat a la nostra societat i surt barat (no cal fregar plats, ni cuinar, ni emmerdar-se de molles de pa), es anar directe “al gra. També hi ha les “piches” (inventades pels lleidatans fa molts anys i copiades pels italians fa dos dies. es diuen “coques de recapte” i més complicat de demanar-ho en català que en napolità.
El canvi i la voluntat de conservació duna cuina catalana ja ho escriurem més endavant. La nova cuina s´ha acabat. I és natural. Fou una forma de menjar “ a la francesa (de Lyó) però molt cara... molt cara i amb crema de llet a quantitat. Tot era encarit i simplificat pels francesos. Varen arribar els del país basc i els catalans amb la física i química que tot ho ha complicat per saber cuinar com cal. Què ha succeït?. S´han complicat cada vegada més les elaboracions, les formalitats de fondo per esquemes quasi de laboratori científic. Els plats van perdent els seus paladars particulars, ningú vol estar a la cuina, i es barregen ingredients de tot el món. Hem de defensar la investigació i l´ampliació de les noves eines de treball, però on hem anat a parar? Aquesta darrera pregunta la feia Paul Bocusse a finals del segle passat. Dintre de les seves paraules jo ja ho veia venir. Estava treballant en els millor menjadors públics i privats de Barcelona.
“Marchando una de sorbete de cigarro habano?.. Doncs amb el gaspatxo de maduixots de la senyora Ruscalleda ho començaren a posar-hi estels a la guia roja.
.
Tot bé, sí senyor. Ara retroben el fricandó amb rovellons tres pins de la saga dels Puig.
Per Rodrigo Mestre
|