 |
Home 
Art i gastronomia El vi i els amants: Tractat d'embriaguesa i dolces passions
Art i gastronomia El vi i els amants: Tractat d'embriaguesa i dolces passions
El vi i els amants: Tractat d'embriaguesa i dolces passions |
| lunes, 23 febrero del 2009 | ||||||
 Quanta embriaguesa. Quant morbós èxtasi al voltant d'unes copes, en la companyia exacta, al costat de la llum i música adequades.Escena de tots els temps, escena de l'inconscient, interminable en el cinema i en la literatura, preferida pels romàntics, el brindis dels amants és més que una imatge simbòlica. És la nostra pròpia imatge, un mirall dels nostres desigs i l'expressió màxima de la intimitat. La relació amb el secret i la complicitat, les paraules inconfessables, l'expansió dels sentits o la seva estranya rarefacció, fan de l'experiència una cosa única, només comparable amb l'estat místic. El vi desinhibit que ens regala llibertat en actuar, que accentua el nostre somriure i ens impulsa a l'altre. El vi com a incentiu a permetre'ns anar més lluny, a transgredir els límits autoimposats. El vi que intervé les hores, esmicolant-les i convertint-les en tacte, al son d'aromes, tanins i feromones. Aquesta relació que ens relata la història des de temps ancestrals, en paraules d'un grapat de genials escriptors. Neruda, amb el seu "Estatut del vi" i "Oda al vi"demostra tenir molt elevats coneixements enològics. El vi és un referent a tota la seva obra, citant-lo en innombrables ocasions. Quan aquesta relació es conjuga amb el seu gran motiu, la dona, la grandesa de la seva ploma realitza composicions notables, d'una extrema bellesa formal i subtil eròtica:
“…Que el cántaro del vino
al peso del amor sume su beso Amor mío, de pronto tu cadera es la curva colmada de la copa tu pecho es el racimo, la luz del alcohol tu cabellera, las uvas tus pezones, tu ombligo sello puro estampado en tu vientre de vasija y tu amor, la cascada de vino inextinguible, la claridad que cae en mis sentidos, el resplandor terrestre de la vida” El seu gran amic, Federico García Lorca,va dir alguna vegada d'una ampolla de vi: "Quanta conversa hi ha allà dins". Conversa i inspiració. N'hi ha prou amb veure les boniques imatges que troba en la seva companyia en despullar la seva pròpia condició i implorar per a si l'amor:
“…Pidiendo lo del hombre, Amor inmenso
y azul como los álamos del río… …que me ponga en las manos la gran llave que fuerce al infinito. Sin terror y sin miedo ante la muerte, escarchado de amor y de lirismo, aunque me hiera el rayo como el árbol y me quede sin hojas y sin grito. Ahora tengo en la frente rosas blancas y la copa rebosando vino” També ho trobem com a element de tensió al mig de la tragèdia, en ”Todos los fuegos el fuego” de Cortázar. Allà el procònsol ha descobert l'atracció que el seu Irene la seva dona sent per Marc, el gladiador. Decideix venjar-se i l'obliga a presenciar la seva mort: “…No has visto más que la mitad”, dice el procónsul, mojándose los labios en una copa de vino y ofreciéndosela a su mujer. Irene bebe un largo sorbo, que parece llevarse con su leve perfume el olor espeso y persistente de la sangre y el estiércol…” “…Irene sabe que el procónsul doblará la apuesta a favor del nubio, y que después la mirará amablemente y ordenará que le sirvan vino helado. Y ella beberá el vino...” Pagarà el preu de la imaginació, sap que ha estat descoberta:“…El veneno”, se dice Irene, “alguna vez encontraré el veneno, pero ahora acéptale la copa de vino, sé la más fuerte, espera tu hora…”.Charles Baudelaire, de la generació del poetes maleïts, es dirigeix a l'estimada en "El vi dels amants", buscant la complicitat de l'elixir com a vehicle al mutu desenfrenament:
“¡Hoy es espléndido el espacio!
Sin frenos, ni espuela, ni brida, partamos a lomos del vino hacia un cielo divino y mágico” La uruguaiana Alfonsina Storni basa la seva poesia en una temàtica fonamentalment amorosa. És coetània del modernisme i es la lliga al feminisme. La poeta, immortal per la cançó "Alfonsina i el mar", en la llegenda se suïcida internant-se lentament en ell, afligida per diversos mals. Ens ha deixat algunes imatges notables:
“No es que crea, no creo, si inclinado
sobre mis manos te sentí divino, y me embriagué. Comprendo que este vino no es para mí, mas juega y rueda el dado” El novel·lista francès més important de la primera meitat del segle XIX, Honoré de Balzac, en la seva monumental Comèdia Humana, es proposa descriure d'una manera gairebé exhaustiva a la societat francesa del seu temps. En "El elixir de larga vida" ens aporta un retrat del que succeïa als salons, una descripció de les festes del seu temps: “…Pero, talvez, al comienzo de una orgía las almas tienen aún demasiada lucidez. A pesar de la luz de las velas, las voces de las pasiones, de los vasos de oro y plata, el vapor de los vinos, a pesar de la contemplación de las mujeres más arrebatadoras, quizá había aún, en el fondo de los corazones, un poco de vergüenza ante las cosas humanas y divinas, que lucha hasta que la orgía la ahoga en las últimas ondas de un vino espumoso…” 
La Sorprenent és descobrir en els texts sagrats mencions a la relació entre el vi i els amants. En el “Cantar de els cantessis”, atribuït al Rei Salomón, trobem la magnífica experiència entre dues persones que es desitgen fins a l'indicible. Totes les metàfores reflecteixen aquesta embriaguesa, el cep i el vi, són els seus protagonistes:“…¡Que me bese con los besos de su boca! Mejores son que el vino tus amores…” “…Tu ombligo es un ánfora redonda, donde no falta el vino…” “…Tu talle se parece a la palmera, tus pechos, a los racimos. Me dije: Subiré a la palmera, recogeré sus frutos. ¡Sean tus pechos como racimos de uvas, el perfume de tu aliento como el de las manzanas, tu paladar como vino generoso!…” “…De mañana iremos a las viñas; veremos si la vid está en cierne, si las yemas se abren y florecen los granados. Allí te entregaré el don de mis amores…” Nombrosos exemples que ens parlen d'aquesta simbiosi, nombroses escenes en les quals la presència del vi augura la sensació d'estats agradables o, en el seu defecte, de desamor i d'amargor davant de la pèrdua irremeiable. “On no hi ha vi no hi ha amor”, va dir Eurípides. “Si els amants del vi i de l'amor se'n van a l'infern, buit ha d'estar el paradís”, assevera el segle XI Omar Khayyan. Experiència única, barreja lúdica de romanticisme i eròtica, de sensibilitat i sentiments, aquesta delectable (con)fusió ens promet un viatge sense amarres i sense desaprofitament. “El vi, quan es beu amb inspiració sincera, només pot comparar-se al petó d'una donzella”, ens deixa Nicanor Parra. Crec en la veracitat de tals paraules, en “propagar el càntic del fruit”, tal com ho planteja Neruda. No podem restar-nos a tal experiència, que ens és immanent. Tots som l'amant, tots busquem el plaure. Potser ens hàgim de quedar amb les paraules d'Epicuro, el filòsof del plaure per excel·lència: "nunc est bibendum": Ja és hora de beure. Nicolás González Feliú.
Powered by !JoomlaComment 3.26
3.26 Copyright (C) 2008 Compojoom.com / Copyright (C) 2007 Alain Georgette / Copyright (C) 2006 Frantisek Hliva. All rights reserved." |
||||||
|
|
Seguir a @cartavariadaweb
|
|
|
|
|