 |
Home 
Crítica No ens perdem el millor. un article de Rodrigo Mestre i Fred
Crítica No ens perdem el millor. un article de Rodrigo Mestre i Fred
No ens perdem el millor. un article de Rodrigo Mestre i Fred |
| lunes, 18 mayo del 2009 | ||||||
 I una llarga memòria, de la que ja mai ningú no podrà canviar, errar escrita pels aires triomfant, definitivament trobada entre les bombolles, concretament maridat amb subtils trobades de sabors...aromes i matisos per satisfer l'ortodòxia d'una culta ambició d'equilibri gustatiu i preservar en la memòria la bona part del millor de la vida d'una família. Aquest petit assaig escrit entre la història i el epicúria de la bona taula està subjecte per a testimoniar un procés inexorable de perduració i d'arrel mercè a unes persones que a través dels anys, segles, sembren la llavor de l'interès comú, sense l'arrogància ni la vanitat que molts utilitzen, per generar el procés natural d'anar a més sense ignorar les dificultats i triomfs. Un procés d'altra banda natural i d'empatia per la sana competència de tant cava i tants vins col-locats davant la societat consumista, i en gran part concurrència saludable, doncs la nostra vida és breu i podem obrar, elaborar, millorar i tastar només certa quantitat de coses, però per tot això hi ha el risc de perdre's el millor.Es dóna la paradoxa que en les nostres societats, més riques i més cultes que mai,amb un accés als canvis culinaris moderns per part de les majoria inimaginable en el passat, aquest risc de perdre'ns el millor pren forma i es plasma en alguns fets preocupants: cada dia hi ha més ofertes, però molt del que s'elabora en mode de vi escumós mereixeria no ser acceptat, al mateix temps que hi ha massa ampolles de baixa qualitat segueix sent dificultat el trobar un cava important a bon preu i que al final roman en el oblideu o passa desapercebut. Les enquestes ens diuen que cada vegada s'exporta més,, però no es beu millor, sinó, amb massa freqüència pitjor. No hi ha res dolent, naturalment, a beure cava "amb tot", el pitjor és deixar sense beure el millor.La vida entre el consum, la competència i l'èxit en el món del cava és curta. Cinquanta anys o una  mica més. La necessitat de l'arrencada "cultural" de brindar d'un país diu molt d'aquest país, doncs és alhora el resultat i condicionant de l'alegria dels seus ciutadans i és indubtable que el vigor de les bones collites i "cupatges" independents de les tres soques obligatòries del Penedès determinin una bona part la qualitat i la riquesa d'aquesta cultura. Jo admiro als que s'atreveixen a desafiar amb soques d'altres orígens i escometen "assemblatges" de molta categoria. Però aquesta no és una consideració subjectiva i abstracta: la nostra vida serà molt més amable si brindem amb el millor. En aquesta tasca d'elecció ens ajudaran els bons elaboradors de cava que, per tradició, possibilitats de les noves tecnologies, els bons crònics enòlegs i els amics que saben i convé identificar.Ellos hicieron rodar las rocas, allanar los campos y marcar los caminos. Alguno sobrevivió por la fuerza de sus razonamientos. Nacer alrededor de un mundo que huelo a racimos de uva.,.. Es necesario mirar atrás para beber la mirada de nuestros ancestros. La familia es todo el origen del lado de la esperanza. El vino natural se pregunta: ¿ la sed siempre tendrá porvenir? No. El gusto, el placer, la conversación, la poesía. Que se expriman las uvas, que se fundan las nieves. Y tu ¿ te atreves?. Entre els amics els vaig a presentar una història familiar que el meu bon amic Frederic Sala i Martí ha sabut resumir perquè el lector sàpiga que les bons caves no es fan en una temporada. .
 Maridatge és el terme encunyat d'un temps ençà per definir la funció d'escollir el vi més adequat per acompanyar un plat o un dinar, en virtut de l'empatia entre les seves qualitats mútues, el complement que es proporcionin, fins i tot el contrapunt que manifestin.No és qüestió, doncs, de pures afinitats. El maridatge de vins i plats funciona amb la consistència de qualsevol acció o opció humana-per harmonia, per simbiosi o per contrast, sempre que la intenció sigui celebrar trobades entre cuina i celler al servei de l'excel lència.Dit això pas a la magnífica tertúlia que es produeix després de degustar un bon dinar i com entrats en anys que érem al voltant de la taula cadascú va explicar una vivència sobre costums culinàries d'altres temps i els dies de festa en els que es brindava amb "xampany" - paraula que es va esborrar per culpa francesa i ara anomenem cava-. Sí "xampany" i si tenia en la seva etiqueta nom afrancesat molt millor tot i ser català de barretina i del Panadés-paraula que ha canviat també per Penedès-, com anava dient, a casa, restaurant familiar força popular es servia els dies festius un menú que consistia en els entremesos de la casa amb amanida i carn freda, canelons gratinats "a la Rossini" i el quart de pollastre "rostit" amb patatones, pijama o Flam al rom. La nota diferencial en aquells anys, finals dels seixanta del segle passat, era que es va obsequiar als senyors clients amb una copa de "xampany" DUBOIS, pronunciat, pels "afrancesados", "dibui". Doncs mirin per on el nom prové del cognom del senyor francès que va fer la premsa per a la CASA SALA fa més de cent anys i al "cap" de llavors no se li va ocórrer res millor que anomenar aixì a un bon producte, semi-sec a gust del consumidor, per donar-li el punt comercial tan en voga per aquells anys. A la bombolla :Des que de nena em mirava botelles i estampes de xampanys, bullo per ser femella i sortir en taules per grans.
Powered by !JoomlaComment 3.26
3.26 Copyright (C) 2008 Compojoom.com / Copyright (C) 2007 Alain Georgette / Copyright (C) 2006 Frantisek Hliva. All rights reserved." |
||||||
|
|
Seguir a @cartavariadaweb
|
|
|
|
|