 |
Home 
Crítica Un plat de sopa per a cada llar
Crítica Un plat de sopa per a cada llar
Un plat de sopa per a cada llar |
| lunes, 18 enero del 2010 | ||||||
 La cuina popular espanyola té a cada llar un plat de sopa que ningú pot presumir d'haver inventat. Exceptuant els plats moderns, amb molta parafarnàlia i refinat encert, no es coneix l'inventor de gairebé cap plat tradicional.Fonamentalment hem de retrocedir a la mateixa prehistòria. Tot just l'home dominà el foc, comença a barrinar i inventar un recipient en el qual, afegit algún líquid, sobretot aigua, es coguéssin les terses carns de la caça amb tants esforços cobrades. Es evident que els inicis de la terrisseria són paral·les a l'el·laboració de caldos per a veure i carns bullides per a menjar. Alguns historiadors afirmen que han trobat en alguna cova “cantos rodados”, esparracats per l'efecte del foc. Segons sembla, aquestes pedres rodones s'escalfaven directament al foc i s'introduïen en una carbassa seca, previament buidada, que contenia un líquid. D'aquesta forma l'escalfaven. És a dir, un procediment anterior a l'invenció de la terrisseria. El nostre país és soper. L'orígen de la sopa, adquireix l'art de conjugar llegums i hortalises que, posades al crossi, s'aprofitava el caldo per a confeccionar un entrant calent i econòmic per a gent humild. És curiós com en aquells segles, els poderosos menjaevn les carns del recipient i relegaven la sopa al servei, criats i gent humild. La definició general clàssica de la sopa és fàcil. Abans i durant l'Edad Mitjana es menjava molt all i ceba i també utilitzaven como a mètodo curatiu les herbes como la farigola. Durant el mesos de fred, aquests condiments modestíssims i d'arrel humild s'extengueren practicament per tota la geografia de la península. Ja podien prescindir de la caritat dels rics. Inevitablement, el pà va ajudar a convinar el líquid amb la seva consistència. L'exquisid pà va ser la base de l'èxit soper. Per aquesta raó, la sopa, abans tant pobre i ascètica, s'ha convertit avui en una delicadesa perquè exigeix una de les coses més difícils de trobar, a pesar de la gran oferta que actualment ofereixen les panaderies: trobar un autèntic pà . Aquests sabrosos pans, el·laborats a les dos Castelles, a Andalusia i a alguns pobles de Catalunya, amb aquella olor al despuntar el dia i que incitava a menjar sopa per a treure el fred, quasi han desaparescut. La sopa d'all, ceba o farigola és un plat altament nutricional i que a més ajuda a purgar els excessos de les festes nadalenques i que el nostre organisme agraeix enorment. La sopa d'all:Fa uasi 200 anys, a la sopa d'all se l'adjudicà un parell de sonores octaves reals escrites pel poeta Ventura de la Vega, que vàren ser musicades per José María Casares. No obstant, la recepta genuïna és la següent:
Preparació:En una paella posem l'oli i, quan estigui calent, hi tirem els caps d'all matxacats i la "guindilla"; ho ofeguem tot a la paella i, quan està dauradet, ho apartem del foc i escurrim l'oli, que guardarem.En una cassola posem el pà tallat a làmines i el pimentó; afegim l'oli reservat i incorporem el caldo que hauria d'estar calent junt amb la sal. Bullirem durant mitja hora. Rectifiquem de asl i afegim l'ou batut. Serviem en una sopera individual de fang.. Nota: alguns l'enriqueixen amb troços de xorisso i algún ou sencer estrellat. Tots els afegits van a gust i imaginació, costum o plaer del consumidor. La sopa de ceba:La ceba és un antiquíssim aliment de tota l'humanitat. Originària d'Orient, aquesta liliàcea és base de tota la cuina mediterrània i de la cocina centreuropea. La ceba, a més de posseir virtuts gastronòmiques, poseeix qualitats terapèutiques. Al zenit de la cuina francesa apareixeia en els grans plats que porten el nom del príncep Soubise yi també de Stanislas Leszcynsky, que apareix al Diccionari d' Alejandro Dumas. Aquest Stanislas, rey polac, al provar aquesta sopa de ceba, molt estimada dels caçadors i venenrada pels borratxos, la va fer repetir davant seu per a observar la seva el·laboració i empotar-se-la al seru pais. A França s'imposà el costum al barri ón estava el ventre de Paris, el mercat de Les Halles, de prendre una calenta, motl calenta , sopa de ceba com a ressopó de matinada. Personalment, he tignut la fortuna de viure aquest costum i afegir al caldo , com a hàbio de gran consumidor, un vaset del mateix vi negre que hi hagués a la taula. Aquest acte, realitzat pels "habituals", contribueix a proporcionar un toc de tibiesa i evita escaldar-se el paladar. Preferentement, els proposo la recepta de la sopa més humild que és la sopa de ceba gratinada.
Preparació:Cuinem suaument en mantega la ceba tallada, però sense que agafi massa color. Afegir la cullerada de farina i moven-t'ho tot bé amb la cullera de fusta; deixem cuinar-se uns minuts i tirem per sobre els dos litres de caldo lleuger i continuem la cocció uns 20 o 25 minuts més.En quatre cassoletes soperes individuals i resistents al forn es col·loquen diverses capes de llesquetes de pà sec i espovorejades de formatge ratllat. Tirem la sopa per sobre - colada o no, segons es prefereixi -, es cobreix tot amb una mica de mantega per sobre i es gratina al forn fins obtenir un color daurat. Nota: és un plat que alleuja l'estómac aligit i angustiat per una mala digestió o el despertar ressacós d'una matinada moguda. Sopa de farigola:Potser em diran exagerat quan escrigui sobre aquest modest plat. Particularment, no existeix el·laboració Quizás me juzgarán exagerado que escriba sobre este plato modesto y tan humilde. Particularmente, no existe elaboración menyspreable a la cuina quan es realitzade forma autèntica. I afegeixo un altre motiu que m'impulsa a tractar sobre la cèlebre "sopa de farigola”: la seva propietat curativa i estabillitzadora de remots comportaments del nostre aparell digestiu, a causa d'haver ingerit excel·lències i delicadeses de delícies no menys excepcionalsÉs la més simple de las sopes: s'escalda en aigua bullint durant 3 minuts la farigola i amb l'aigua perfumada la posarem sobre un plat amb llesques de pà del dia anterior, amanides previament amb un bon oli verge d'oliva. S'hi pot afegir un ou en cru o un ou "poché"; una mica de sal, i el resultat és un aliment saludable, digestiu i que no necessito ponderar més. Excel·lent. I aquesta història l'haig d'acabar parlant de la “sopa boba”, que era el menjar que donaven als pobres als convents. No existeix un receptari especial; era tot un matxambrat, un "potatge", una mixtura... el que hi havia. L'expresió “andar a la sopa boba” vol dir portar una vida gandula i a expenses d'altres. “Vivir de la sopa boba” vol dir poseir un “enchufe”, o sigui, que la "sopa boba", naixent amb la pobresa i la gana al nostre pais des de fa molts segles i reflexada constantment a la nostra literatura, avui segueix present perque segueixen existint golfos i "enchufats". Això sí, amb la seva recepta particular. Rodrigo Mestre
Powered by !JoomlaComment 3.26
3.26 Copyright (C) 2008 Compojoom.com / Copyright (C) 2007 Alain Georgette / Copyright (C) 2006 Frantisek Hliva. All rights reserved." |
||||||
|
Un artículo de...
|
|||
|
|
|
|
|